Encara no sabem ben bé si hem creuat el pas al segle XXI... Moltes són les coses que sentim a dir que ens depararà el segle que encetem. Ningú no dubta que l'home encara farà progressar més la ciència i la tecnologia i molts seran els canvis que viurem.
Avui, però, vos presentam una activitat, la feina dels carboners, que ja ha desaparegut malgrat fos, durant espais de molts anys, una de les activitats econòmiques preindustrials més importants de la nostra Serra de Tramuntana mallorquina, especialment a la muntanya baixa i mitjana, fins i tot en trobam restes a les serres de Llevant i a algunes contrades marines.
El nostre estimat poble de Mancor de la Vall fou un dels que més carboners tenia. Els nostres padrins i repadrins es dedicaren a aquesta activitat. L’economia del nostre poble, fins gairebé la primera meitat de segle, es fonamentava en la collita de l’oliva, l’extracció de l’oli i l’elaboració del carbó. Només la introducció del petroli, el butà i altres combustibles feren desaparèixer les feines dels llenyaters i carboners. També els salaris que oferia la indústria, la construcció i el turisme, així com la forta nevada produïda el febrer de 1956, que produí una forta destrossa general als olivars del nostre terme, fou el punt i final de l’activitat de l’oli.
Des de 1930 a 1970 es produí un esfondrament demogràfic amb una davallada forta d'habitants, passant de 1262 a 820. Aquesta baixada obeí a dos aspectes: l'espectacular descens de la natalitat i la forta emigració de mancorins per manca de feina.
L’ofici de carboner era propi de la societat preturística mallorquina, dedicat a l’explotació del bosc i la garriga. Solia ésser una ocupació de dedicació parcial, estesa per tot Mallorca amb clara preponderància a la Serra de Tramuntana, fonamentant el seu treball en la producció de carbó, escorça i carbonissa.
El de sitger era un ofici tradicional i popular que, en el decenni de 1950 i 1960, començà un procés progressiu de recessió. Aquest treball generava una forma de vida dura i en circumstàncies molt precàries. La seva vivenda, una barraca de pedra seca i coberta de càrritx, un forn per coure el pa i la manca d’aigua, definien clarament la vida del carboner.
El carboner pujava al ranxo amb la seva família. La dona i els fills majors eren de gran utilitat: la dona solia combinar les feines de casa amb la neteja de la garriga, la vigilància de la sitja i la tria de carbó. Els fills majors s’integraven ràpidament com a aprenents de carboner.
El diccionari d'Alcover-Moll, entre d’altres accepcions, diu que el ranxo és: "lloc on el carboner té la seva barraca i la sitja de carboner". Per extensió, també és la porció de bosc que un carboner compra o té assignat per tallar-hi la llenya i fer-hi carbó.
El primer pas era l'acord amb el propietari de la finca per tal de dur a terme la relació contractual. Després, el carboner podia establir-se al lloc per extreure la llenya (generalment entre 3 i 4 quarterades). L'antiga normativa estipulava que no es podia explotar el mateix ranxo fins després de passats set anys per tal que es regenerés el bosc.
També s’aprofitava l’escorça de la soca i dels cimals grossos, que era venuda als adobadors de pells. La temporada del ranxo normalment anava des del març (Sant Josep) a finals de setembre (Sant Miquel).
La barraca era una construcció molt senzilla. Les parets eren de pedra seca, sense argamassa. La planta i les dimensions eren variades, cercant l’adaptació més apropiada al terreny, sent les més abundants les de tendència circular.
El sostre o cobertura era de forma cònica (de curucull), fet de troncs prims i branques recobertes de càrritx per fer front a la pluja. No hi havia finestres; la porta es tapava amb un feix de llenya per evitar el pas de l’aire.
El forn de pa era present a tots els ranxos importants i constitueix un símbol de la vida d’autosuficiència i aïllament dels carboners.
Era fet de pedra seca, amb la part superior formant falsa cúpula. Al ranxo, mai no hi mancava la farina ni el llevat per fer el pa, base de la seva dieta. La boca solia tenir forma quadrada o, de vegades, triangular.
La sitja era un caramull de trossos de llenya disposat en forma convenient per coure-la i fer-ne carbó. Primer es triava el lloc i es bastia un rotlo empedrat, que es tapava de call vermell perquè es fes un terrosser que ajudés en la cuita.
L’ull de la sitja (el centre) s'omplia amb els trossos més gruixuts, formant una mena de xemeneia per on tirava el foc. La llenya més prima es componia a les voreres, posada dreta. Amb la mateixa rama de l'alzina es feien coques (feixets) per tapar els troncs.
Llavors s’estenia una capa de terra d’uns dos dits de gruixa per tot, ben matrassada, perquè no li quedàs cap respirall. Les pedres al voltant es col·locaven de cantell, deixant petits badalls perquè l’oratge hi pogués passar. Aquests forats es tapaven i destapaven perquè la sitja cremés de totes les bandes per igual.
Un cop l’ull de la sitja s’omplia de fullaca i branques seques, es calava foc amb unes quantes palades de caliu. S’hi podien tirar bessons (branques petites) i es tapava l’ull amb una planxa de ferro.
La brasera assenyalava quan el carbó era cuit. El procés de tallar llenya, muntar, coure i triar el carbó s'estimava en uns quinze dies, amb una mitjana d'una setmana de cuita.
Un cop refredat, el carbó es triava per vendre, sent els trossos més sencers els més apreciats. El quintar mallorquí (42,300 kg) era la mesura de pes.
Detalls de Producció i Transport:
La introducció de combustibles fòssils entre els anys 50 i 60 va ocasionar la pràctica desaparició de l’ofici del carboner.
Imatges que il·lustren el procés de cocció, tria i mesura del carbó al ranxo.