Entrevistes: La Feina i la Vida dels Carboners

Conversa amb Homes Carboners

Fou en un dissabte matí quan amb en Biel Fiol i en Biel Pocoví acudírem a ca l’amo en Guillem Coll "Sinever", al carrer de Son Tomeu. Ens acompanyava també l’amo en Miquel Vallori "Mameta".

Tots dos, al llarg de la seva vida, treballaren l’ofici de carboners i concretament l’amo en Miquel, com a persona major més entesa de l’ofici i que encara es troba bé de salut, ha fet molta feina i dirigit l’activitat de la sitja que s’ha fet a Mancor.

Intentàrem reviure l’ofici del carboner des dels aspectes de la feina pròpiament dita, ja que a l'altra entrevista a les dones de carboners s’explica més en concret la vida familiar dels carboners al lloc on es feia el ranxo. Asseguts entorn d’una camilla, encetàrem la conversa. Bon dia amics, intentàrem avui entrar una mica a dins la feina als ranxos i la feina dels ranxers.

A quina època de l’any es feien els ranxos?: -contesta l’amo en Miquel- En el mes d’abril ja preníem el ranxo i en el mes de maig ja començàvem la tasca.
Què vol dir això de "preníem el ranxo"?: Fèiem el contracte amb el senyor del lloc on podríem tallar la llenya i també com ens arreglaríem al final. Normalment anàvem a tant el quintar de carbó que produíem. També altres vegades es contractava a mitges, segons els llocs i els senyors. En el primer cas, el senyor venia tot el carbó i ens pagava a nosaltres el tant per quintar convingut.
Vosaltres no havíeu de pagar res al senyor per poder tallar la llenya i fer el ranxo?: No, -continua l’amo en Miquel- nosaltres encara el beneficiàvem perquè netejàvem el lloc i havíem de fer tota la feina.
I fins quan durava el ranxo?: Depenia del ranxo. N’hi havia que duraven menys, si eren més petits, i altres eren més grossos i de més durada. Així i tot, normalment a finals de setembre ja havíem acabat. Abans del mal temps -confirma l’amo en Guillem- ja procuràvem haver acabat la temporada.
Quantes sitges solíeu fer per temporada?: Depenia -diu l’amo en Miquel- del lloc, de la grandària de la sitja, de les dificultats que teníem i de les persones que féiem feina al ranxo. Nosaltres -diu l’amo en Guillem- que érem un grapat de germans, en fèiem quatre o cinc. Recordo que l'any quaranta férem un ranxo a Sa Costera que ens va rendir molt. Érem mon pare, en Llorenç, jo, en Tomeu i en Miquel. Estant allà em vaig haver d’entregar la segona vegada.
Com us marcaven el lloc i els arbres que podíeu tallar?: El garriguer -ens diu l’amo en Guillem- era el responsable de què no es tallessin arbres que no es podien tallar. Un cop assignat el lloc, venia el forestal que era el que assenyalava els arbres que es podien tallar. El criteri que seguien moltes vegades era si hi havia molts d’arbres o pocs, alguns que anaven una mica xerecs. Així i tot tenien una anella de ferro que marcava la mínima gruixa que havien de tenir els arbres per ser tallats.
Predominava la llenya d’alzina?: Sí, però també n'hem fet de mata i d’ullastres, però majoritàriament era d’alzina.
Es pagava igual el carbó si era d’ullastre, d’alzina o altra llenya?: No. El carbó d’alzina era el que es venia millor.
Ara parlarem una mica de les eines que empràveu per fer carbó. Ens podríeu fer una descripció de les mateixes, per exemple per tallar?: Teníem les destrals -diu l’amo en Guillem- N’hi havia de tres classes: la grossa, la mitjancera i la petita. El verduc, que necessitava dues persones per funcionar i el xorrac per serrar. Altres eines eren: la xapa (també per eixermar), diferents aixades, càvec, senalles, una pala, un tiràs i una escala per pujar a la sitja.
Bé, ara ja comencem el ranxo. Què era el que fèieu primer en arribar al bosc, al lloc del ranxo?: El primer en arribar al ranxo -continua l’amo en Guillem- havíem de fer la barraca. Llavors ens posàvem a eixermar i fer net. Després havíem de fer el rotlo; altres vegades aprofitàvem rotlos vells d’anteriors sitges.
Com posàveu en condicions un rotllo de sitja?: Si era ja un rotllo vell -diu l’amo en Miquel- l’adientàvem i arreglàvem les voreres, canviàvem la terra, si era necessari. Si no hi havia rotllo, en fèiem un de nou... Era molt important la vorera dels costats que havia d’aguantar tota l'estructura de la sitja. S’havia de fer també la solera de reble o macada.
Un dels problemes que teníeu segur que era poder aconseguir aigua. Com us en desféieu?: Havíem d’anar a cercar-la. A vegades la teníem molt lluny i altres vegades la teníem a la vora -diu l’amo en Guillem- la guardàvem dins gerres.
De la llenya que quedava després de fer els troncs, la rama, què en fèieu?: La llenya prima molt poques vegades es venia, es regalava i normalment es cremava, ja que a molts de llocs ens la feien cremar. Una vegada -diu l’amo en Guillem- que fèiem un ranxo a Comasema aprofitàrem la llenya prima per fer un forn de calç. Era molt freqüent que just devora el ranxo hi hagués forns de calç.
Hi havia també carboners que llevaven l’escorça dels troncs, per què?: Sí, aquesta escorça, que es llevava dels troncs, servia per adobar pells (per fer sabates). Es venia a adobadors. El preu de l'escorça no tenia res a veure amb el que s'havia convingut del carbó, es venia a part. A alguns llocs, concretament a mi a Son Ordines -diu l’amo en Guillem- me la donava l'amo en Lluc i tot el guany era nostre.
Un cop la llenya a punt, com inicieu la col·locació dels troncs a la sitja?: El que primer s’ha de fer -diu l’amo en Miquel- és començar l'ull. A vegades es començava amb troncs ajaguts i altres amb troncs drets... Després es tapava la llenya amb càrritx i es posava terra damunt. Finalment ja li pegàvem foc.
El temps de coure, l’havíeu de vigilar a la sitja?: Sí. Tant de nit com de dia. Havíem d'estar atents a veure si havia foradat, si necessitava bessonar. A vegades, si prenia massa força l’havies d’aturar tapant per allà on feia més foc. La durada depenia de la via que feien; a vegades en set o vuit dies ja havia acabat de coure. Després la miràvem i si consideràvem que ja era ben cuit el carbó, la triàvem estenent els calius i l’apagàvem amb terra.
Quina quantitat de carbó solia donar una sitja?: Nosaltres les hem fetes -diu l’amo en Guillem- de més de dos-cents quintars (més de 8,4 tones). Recordo que a Comasema en férem de molt grosses.
Com en sortíeu si d’estiu feia una tempesta forta d’aigua?: Si la sitja estava ben encesa, no li feia res una forta ploguda. La terra de damunt amb l'aigua es pitjava i s'aferrava més.
Quines feines seguien després que ja s’havia apagat i triat el carbó?: Acaramullàvem tot el carbó. El posàvem dins sàrries (els trossos més grossos) i deixàvem a part la **carbonissa**. Venia el garriguer i es pesava el carbó. Llavors venia a cercar-lo al mateix ranxo la persona que l’havia comprat i el transportava. Normalment, després d’acabar el ranxo, nosaltres cobràvem; ens pagava el senyor.
En quin temps es repoblaven els arbres a aquell mateix lloc?: Les alzines creixen molt poc a poc, és qüestió de molts d’anys. Havien de passar més de deu o quinze anys per poder tornar fer carbó al mateix lloc.
En relació a les feines del camp, qui considereu que guanyava més?: Antigament -comenta l’amo en Guillem- es guanyava molt poc fent ranxos, just per poder menjar. Darrerament ja es pagava millor.
Hi havia alguna cançó que cantessin els carboners?: Li contesta l'amo en Guillem i diu: Era la destral la que havia de cantar i també el verduc, era difícil cantar atès que la feina suposava un esforç físic que impedia poder cantar.

Deixem aquells dos carboners i els agraïm que de veres ens hagin fet interessar per aquest ofici d’antany i de forta implantació entre els mancorins i mancorines. En Biel Pocoví fa algunes fotografies per deixar constància de la nostra entrevista.

Jaume Gual i Mora

Conversa amb Tres Dones, Esposes de Carboners

Tenim amb nosaltres tres dones majors de Mancor: madò Antonià Pocoví Mora (Cas Rellotger, 86 anys), madò Magdalena Morro Rotger (Can Fressa, 81 anys) i madò Magdalena Llull Rosselló (Cas Saboner, 79 anys).

Primer ens hauríeu de contar una mica si abans de casar-vos, quan encara éreu fadrines, ja havíeu fet carbó?: Sí -contesta madò Magdalena de Can Fressa- jo ja hi havia anat una sèrie d’anys amb els meus pares i germans. Vaig anar a Comasema amb mon pare i també a Ses Veles. Jo -contesta madò Antonina de Cas Rellotger- vaig anar a Valldemossa. Ajudàvem en el que podíem als nostres pares i germans.
Després, de casades, ja hi anàreu més sovint?: Totes coincideixen en la resposta: Sí, cada any fèiem el ranxo acompanyant els nostres marits i amb tota la família.
Quines feines havíeu de fer vosaltres per preparar l’anada al ranxo?: Preparàvem tot el que necessitàvem, fèiem la compra -comença dient madò Magdalena de Cas Saboner- Preparàvem les olles, tots els ormejos per fer menjar. Matalassos per dormir, si no dormíem damunt branques de mata. També ens dúiem tot el que era necessari per menjar i que no trobaríem al bosc: una saca de farina, una mica d’arròs, fideus, tomàtigues, i tot el que havíem de menester.
Com us en dúieu tots aquests ormejos i queviures cap al ranxo?: La meva sogra -diu madò Magdalena de Can Fressa- tenia un mulet i ens el deixava, l’enganxàvem a un carro i així anàvem fins allà on podíem, després ho pujàvem a esquena del mulet amb les baiasses i els gorbeis fins al ranxo, moltes vegades a llocs on no s’hi podia anar amb carro.
Quines eren les vostres feines quan ja estàveu al ranxo, només fèieu les feines d’una mestressa de casa?: No, Jesús Sant Antoni, -contesten totes tres- Jo serrava quasi tot el dia amb el verduc -diu madò Magdalena de Cas Saboner- Les altres també afegeixen fèiem el brancam, serràvem, traginàvem troncs.
I què cantàveu quan asserràveu amb el verduc?: No -contesta tot rebatent madò Magdalena de Can Fressa- ca, de cap manera, no podíem cantar perquè perdíem l'alè de l’esforç que havíem de fer. Ens venia just poder xerrar i tot.
També havíeu de fer el dinar, com us arreglàveu per coure el menjar?: No teníem cap problema, hi havia molta llenya per emprar. Fèiem foc en terra amb un fogó fet de pedres. El problema més gros era quan no teníem aigua a prop. A algun lloc havíem d’anar una hora lluny a cercar l'aigua.
Quan teníeu els infants petits, els deixàveu a Mancor o els dúieu al ranxo?: Sempre els deixàvem fins que posaven punt (anaven a escola). Després ens els dúiem i estaven tot l’estiu amb nosaltres. El meu fill Mateu només tenia tres mesos quan me'l vaig endur al ranxo -diu madò Magdalena de Cas Saboner-. Madò Antonina de Cas Rellotger diu que, degut a que només tenia nines, no deixava que s’acostessin a la sitja per res.
Com guardàveu el menjar?: Normalment teníem el que era més delicat dins un canastró i el tapàvem. Moltes vegades els animals ens feien malbé el menjar. Compràvem carn o peix fresc el diumenge quan anàvem al poble, però es podia guardar molt poc; ens ho menjàvem com més aviat millor. Ens dúiem gallines i pollastres vius* i allà els matàvem quan volíem carn.
Quins eren els menús normals, per berenar, per exemple?: Solíem menjar pa amb oli, i si teníem sobrassada en menjàvem. Per dinar menjàvem arròs o fideus amb oli. I per sopar moltes vegades menjàvem sopes, fideus amb faves. Molt poques vegades menjàvem darreria.
A molts de ranxos, al costat de la barraca hi havia un forn per pastar, en teníeu als vostres ranxos?: Sí. Normalment pastàvem una vegada cada setmana. Moltes vegades ens ajuntàvem amb gent de ranxos veïnats. Hi posàvem cinc o sis pans per fornada. Quasi sempre també fèiem una bona coca amb verdura i alguna coca amb sucre i sobrassada.
Per rentar la roba, com us ho fèieu?: Compràvem una cubeta de ferro amb unes anses i ens la dúiem. A Sóller -diu madò Magdalena de Can Fressa- ens n'anàvem a un safareig. Nosaltres que no teníem safareig -diu madò Magdalena de Cas Saboner- solíem rentar el diumenge en baixar al poble. Així i tot, quan teníem la sitja encesa no baixàvem i ens arreglàvem allà dalt.
Quants cops baixàveu al poble?: Des del Rafals -diu madò Magdalena de Cas Saboner-, baixàvem els dissabtes i pujàvem normalment els diumenges al vespre. Madò Magdalena de Can Fressa diu que quan feren el ranxo a Sóller anaven a comprar a Deià el diumenge.
Quin tipus de llum empràveu?: Normalment era un llum d’oli i també posàvem un fester de llenya defora per passar la vetllada, encara que ens n’anàvem a dormir ben aviat, perquè ens aixecàvem molt de matí.
Creieu que actualment els vostres fills o filles durien a terme un ranxo amb les condicions que ho fèieu vosaltres?: Creiem que no, de cap manera. Jo sí que hi tornaria -diu madò Magdalena de Cas Saboner-.
Vos ho hauríeu pensat mai en aquell temps que el món canviés tant?: No. De cap manera. Però llavors nosaltres estàvem ben contentes de fer aquella vida. No sentíem necessitat de tot el que ara tenim, no havíem conegut res més. Menjàvem el que teníem i estàvem ben satisfets.
I de la sitja, barraca i forn que feren amb motiu de l’activitat de l’associació de la Tercera Edat, què trobeu, ho feren bé?: Totes diuen el mateix: "Tot el que feren va ser exactament com ho fèiem nosaltres, només és que no ens trobàvem al bosc, però ens va recordar aquell temps passat que vam viure".

Agraïm a aquestes tres padrines tot el que ens han contat i ens han fet reviure. En Biel Pocoví ens ha fet algunes fotografies amb elles i en Biel Fiol.

Jaume Gual i Mora